Fa uns mesos va sortir a la llum pública el Projecte Escola 2.0. Segons informació oficial del Ministeri d’Educació, aquesta mesura permetrà adaptar al segle XXI els processos d’ensenyament i aprenentatge, donant als nostres alumnes els coneixements i eines claus per al seu desenvolupament personal i professional, potenciant a més a més de major capital humà, la cohesió social, i eliminant les barreres de la escletxa digital. El projecte té la intensió de dotar les aules de pissarres digitals i connexió inalàmbrica a Internet i que cada alumne tingui el seu propi ordinador personal que utilitzarà com l’eina de treball a classe i a casa. Els professors rebran la formació addicional necessària per adaptar-se al ritme que marquen les noves tecnologies. D’aquesta manera, el projecte suposa el desenvolupament dels sectors informàtics i editorials, i una oportunitat per situar a Espanya entre els països més avançats en l’ús d’aquestes tecnologies.Es tracta d’un projecte que forçosament s’ha de desenvolupar amb estreta col·laboració entre el Ministeri d’Educació, les Comunitats Autònomes, empreses tecnològiques informàtiques i de comunicació, entitats financeres, editorials i empreses de software educatiu i les pròpies famílies. Es preveu la implantació del Projecte Escola 2.0 al curs 2009-2010, començant pels alumnes de 5è curs d’Educació Primària.
Però no ens enganyem. La tecnologia és necessària però no suficient per arribar a tenir escoles 2.0. Òbviament, l’alumnat ja està preparat. Alguns autors ja denominen als alumnes d’avui dia como els aprenents del nou mil·lenni o generació Y o generació xarxa. Les famílies viuen el tema tecnològic amb molta confusió. Per la seva part, el professorat, peça clau també en el procés d’ensenyament-aprenentatge, necessita temps. Temps, paciència i recursos.
Temps, lògicament més enllà de les oficials 30 hores, perquè puguin alfabetitzar-se tecnològicament parlant i, sobretot, actualitzar-se en noves metodologies que permetin aprofitar al màxim la tecnologia. Formació basada en un acompanyament personal, en grup i en el propi context on es realitza la seva tasca docent. Acompanyament perquè puguin comprendre també què suposa avui en dia aprendre amb nous llenguatges i continguts digitals, noves eines tecnològiques i nous espais virtuals. I tot això, no és menor. Recordin que els mestres actuals van ser formats sota un paradigma d’entendre l’aprenentatge i el coneixement que no té res a veure amb els recursos i els materials actuals. I insisteixo: el procés és lent. I demana paciència, recursos i imaginació que permeti crear espais per debatre i compartir inquietuds.
Fruit d’aquesta necessitat va sorgir fa un any l’ITworldEdu: un espai de trobada i diàleg entre el món empresarial tecnològic i l’àmbit educatiu. Un Summit que permet saber exactament quines avantatges aporten les tecnologies a l’educació i quins productes i solucions existeixen al respecte.
En les circumstàncies actuals de plena crisi econòmica, esdeveniments com l’ITworldEdu són una oportunitat per impulsar el missatge del projecte 2.0. Una oportunitat per alumnes, professors, escoles, famílies i empreses tecnològiques. Però no posem la tecnologia per davant, com una excusa d’innovació pedagògica. La veritable innovació vindrà de la mà del lideratge dels centres i de la mà del professorat, del bon ensenyament amb bons professors.
Entrades
